Cepa Alcúdia

DAMIA CRESPI:

El tema suggerit per Alasdair MacIntyre és interessant i convida a la reflexió. A continuació oferesc un resum, per a ser pensat.

Aquest autor comença el seu treball com si fos un relat de ciència ficció. En un món imaginari futur, la societat ha perdut tot el coneixement científic després d’una revolució, i llavors, un grupet de persones intenten restaurar el saber que existia abans de la revolució, però ja s’ha perdut la major part del que se sabia, només resten alguns fragments dispersos de les grans obres del saber. Els restauradors intenten refer el saber antic a partir d’aquests i el que surt és una cosa reialment surrealista, paraules que abans tenien un significat precís ara queden totalment fora de context i perden tota la seva significació original.

Segons MacIntyre, aquest escenari, propi d’algunes novel·les de ciència ficció, i que s’inspirarien en la idea d’antigues civilitzacions perdudes, podria ser el que passa amb la filosofia moral. S’ha de dir que aquesta idea de MacIntyre no és totalment nova i que la podem trobar fins i tot en filòsofs tan antics, i clàssics, com Plató, i recorden alguns passatges del Timeu. En aquest diàleg platònic un savi egipci explica la història de l’Atlàntida a Soló, un dels set savis, tal com ho relata Críties al diàleg. “Ai! Soló, Soló, els grecs sereu sempre infants! [...] Això es deu a que hi hagué i vendran moltes destruccions d’homes [...] Però quan els déus purifiquen la terra amb aigües i les inunden, se salven els habitants de les muntanyes, pastors de bous i cabres, i els que viuen a les ciutats són arrossegats a la mar pels rius”. Plató posa aquest relat al Timeu per explicar les causes de la decadència moral dels atenencs, que segons aquest filòsof havien tengut un passat gloriós i carregat de virtut, que s’havia anat degradant degut a les catàstrofes que havia patit i que havia fet sobreviure preferentment la població muntanyenca i inculta. Segons podem veure, Plató ja no sols parla de la degradació dels coneixement sinó també de la moral, elevada i virtuosa en el passat, i decadent en el seu temps. Però el que és totalment original és l’enfocament que li dóna MacIntyre, ja que ho trasllada al temps presents per fer una reflexió sobre la filosofia moral contemporània, i fer una crítica de la filosofia emotivista, que segons MacIntyre domina el panorama de la filosofia moral actual.

MacIntyre ens diu que un prerequisit per entendre el desordre que hi ha en la filosofia moral seria entendre la seva història. Molts de conceptes i frases d’autors antics se citen com si fossin contemporanis i això crea confusió. Des del meu punt de vista fa referència, sense citar-los als filòsofs que s’han ocupat de la història de la ciència. Segons Kuhn, no és possible entendre els autors que tracten temes científics sense situar-los en el seu context històric. Moltes de les idees que es troben en autors antics reflecteixen el pensament filosòfic, religiós i metafísic de la seva època. MacIntyre rescata un concepte de la història de la ciència que és la incommensurabilitat dels paradigmes. Dos autors que usen conceptes que tenen el mateix nom però que signifiquen coses diferents segons el seu pensament no es poden posar d’acord. A la pràctica funcionen com si parlassin idiomes diferents.

La tesi que manté MacIntyre és que hi ha hagut una revolució en la filosofia moral que ens ha fet perdre el lligam amb la filosofia moral antiga, i això ens fa perdre el significat del discurs. Aquesta idea que pot semblar un poc surrealista es va comprenent a mida que l’autor va desenvolupant el seu discurs. Segons l’emotivisme, els judicis de valors, i més concretament els judicis morals, no són res més que expressions de preferències, expressions d’actituds o sentiments, en la mesura que posseeixin un caràcter moral o valoratiu. Si aquesta doctrina és certa, llavors tots els desacords morals són interminables.

MacIntyre pensa que l’emotivisme fracassa per tres tipus de raons molt diferents. La primera és que si la teoria vol elucidar el significat de certes classes de preposicions per referència a la seva funció, quan s’enuncien, una part essencial de la teoria hauria de consistir en identificar i caracteritzar els sentiments i actituds en qüestió. Tot intent d’identificar els tipus rellevants de sentiments o actituds ens du a un cercle viciós que impossibilitat fer avançar la teoria. La segona és que l’emotivisme confon les expressions de preferència personals de les valoratives. El tercer motiu pel qual l’emotivisme fracassa és que pretén ser una teoria sobre el significat de les preposicions. No obstant, l’expressió dels sentiments o de les actituds és una funció característica, no del significat, sinó de l’ús en ocasions particulars.

Per aquests motius, MacIntyre descarta el valor universal de l’emotivisme i el du a considerar-la, més bé, com a un moviment propi d’un moment històric. Aquest moviment sorgeix de la mà de G.E. Moore a començament del segle XX a Anglaterra, especialment arrel de l’obra “Principia Ethica”, amb la que Moore pretenia haver tancat el problema de l’ètica que havia trasbalsat els filòsofs occidentals des de feia segles.

Moore pensava haver descobert tres coses. En primer lloc que “allò que és bo” és el nom d’una propietat indefinible, diferent del que anomenam “allò que causa plaer” o “allò que condueix a l’evolució de la supervivència evolutiva”. Per tant com que no es pot definir d’una manera natural, allò que és bo no és una propietat natural. En segon lloc, Moore va afirmar que dir que una acció és justa o injusta equival a dir que és la millor de les alternatives que s’ofereixen. El concepte de justícia en Moore és purament utilitarista. Qualsevol cosa pot estar permesa en determinades circumstàncies. En tercer lloc, Moore afirma que “els efectes personals i els gaudis estètics inclouen tots els grans i majora bens que podem imaginar”. Aquesta afirmació l’eleva a “la darrera i fonamental veritat de la filosofia moral”.

MacIntyre destaca els defectes de construcció de la primera afirmació, dient que si va tenir tants de seguidors fou pel que significava de revolucionari i de trencament amb el que suposava la moral de finals del segle XIX. Quan grans personatges com Keynes, Lytton Strachey i Leonard Woolf, seguint Moore, atacaven les figures de Jehovà, Crist, Sant Pau, Plató, Kant i Hegel, no atacaven les seves doctrines sinó el que significaven a finals del segle XIX. Quan a les altres afirmacions les qualifica de, com a mínim, de dubtoses.

La decadència de la filosofia moral, segons MacIntyre, segueix tres etapes: una primera en què la teoria i la pràctica de la moral incorpora normes impersonals i objectives, que proven de justificar racionalment les normes de conductes, accions i judicis concrets; una segona etapa en què es produeixen intents fracassats de mantenir l’objectivitat i impersonalitat dels judicis morals, però durant els quals el projecte fracassa contínuament; i una tercera etapa en què les teories de tipus emotivista aconsegueixen àmplia acceptació. L’emotivisme, a més, no es justifica amb cap investigació històrica ni sociològica i reclama com a principi universal la impossibilitat de no poder trobar cap justificació moral. Però l’emotivisme no va saber preveure la diferència que s’establiria si no sols fos cert sinó que fos àmpliament cregut. No tenim cap raó en pensar que la filosofia analítica ens pot proporcionar una sortida de l’emotivisme. L’emotivisme emmascara tota la filosofia moral contemporània ja que aquest ha estat incorporat a la nostra cultura. Com a conseqüència la moral ha desaparegut en ampli grau i que això marca una degeneració i una greu pèrdua cultural.

DAMIA CRESPI:

Bé, n’Alberto, na Marilén, n’Andrés i jo vàrem fer una tertúlia paral·lela i crec que és interessant fer un petit resum de les idees que varen sorgir.

En primer lloc la tesi de Nozick és que els intel·lectuals estan més a favor d’una societat igualitària (comunista) perquè és la que els afavoreix més, ja que en aquesta se’ls respecta més els seus mèrits que en una societat liberal (capitalista). Els valors que defensen els intel·lectuals, seguint Nozick, són els que es troben dins l’aula i volen que la societat sigui entesa com una extensió de l’aula a la resta del món. En primer lloc pens que Nozick té raó amb una cosa, de vegades l’odi que mostren els intel·lectuals cap a la societat liberal és massa exagerat, quasi visceral, per la qual cosa deixa de ser objectiu i just. Mentre que la atracció que senten cap a les societats comunistes són sovint massa acrítiques. Exemples recents els tenim amb mostres d’adhesió d’alguns intel·lectuals cap a règims tan poc defensables com la dictadura cubana.

Vàrem estar d’acord que un dels errors que comet Nozick és considerar que l’home cerca només la seva pròpia satisfacció. Això no creim que sia cert ja que obvia motivacions tan important com la crítica de la societat i la solidaritat entre els humans. Personalment pens que un dels motius que han posat a gran part dels intel·lectuals en contra de la societat capitalista ha estat la crítica que se li ha fet, ja que aquesta ha estat incapaç d’acabar o de tan sols mitigar la injustícia entre els països i les classes que hi ha al món. També pens que un dels principals motius de crítica a una societat liberal considerara modèlica fins aleshores (la d’Estats Units) fou la guerra del Vietnam. La gent no podria creure que aquelles coses poguessin estar passant, i que passassin precisament perquè els Estats Units les provocassin. També s’hauria de fer justícia i s’hauria de mencionar als milions de nord-americans que és manifestaren en contra de la guerra. Crec que la culminació del posicionament en contra de la societat nord-americana i, per extensió, de les societats liberals fou aquest conflicte bèl·lic. Personalment interpret l’adhesió dels intel·lectuals als ideals comunistes com a un rebuig del que estava fent una societat capitalista.

DAMIA CRESPI:

Uep! M’hagués agradat fer aquest comentari abans, però qüestions familiars no m’ho han permès. Veig que el curs es posa interessant i no em volia perdre comentar aquests textos. En primer lloc comentaré el del mite de Sísif.

Comença amb una frase que crec que és encertada “els déus havien pensat que no ho ha càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança”. Així Sísif s’acaba transformant en l’heroi absurd ja que menysprea els déus, odia la mort i és un apassionat per la vida. Camus compara Sísif amb l’obrer actual, ja que està dedicat a fer una feina monòtona que no s’acaba mai. Jo aniria més lluny i diria que el destí de Sísif és el destí de tots els humans, amb l’agreujant que vivim a un univers que arribarà al final de la seva vida i en el qual res no pot perdurar eternament. Tota feina i tot esforç acabarà en el no-res, més aviat o més tard. Vist des d’aquest punt de vista, no és el destí de Sísif el destí de tots els humans? Finalment Camus acaba dient que l’única sortida que tenim per evitar la insatisfacció i els dolors inútils és fer que el nostre destí es trobi en les nostres mans. De fet aquesta crec que és la única resposta possible, ja que estam formats per matèria efímera i que res perdurarà per sempre, per què no vivim la nostra vida sense preocupar-nos del que és aliè a nosaltres mateixos? Aquest pot semblar una resposta hedonista, però jo pens que no ho és, si consideram que el jo pertany també al col·lectiu amb el que nosaltres també ens identificam, i que si l’enfocam al grup més extens abastaria la humanitat.

El segon text, de l’home rebel, també aporta interessants elements per a la reflexió. En primer lloc defineix el rebel aquell que lluita per una raó que creu que val la pena, i que està per damunt dels interessos individuals, negant així que l’esperit rebel cerqui la seva complaure’s a ell mateix. La idea de rebel·lia, segons Camus, va associada a la recerca del benefici pel col·lectiu i a la recerca de valors superiors. Camus també identifica el sentiment de rebel·lió com a un producte del pensament occidental ja que, segons aquest autor, no té gaire sentit en societats on les desigualtats venen marcades per la religió (com a societat de castes hinduista) o en societats totalment igualitàries. Aquí voldria destacar els fets recents relacionats amb les recents rebel·lions de la primavera àrab. Pot ser que la rebel·lió neixi del món occidental, però que crec que és un fet constatat que ja s’ha estès a moltes bandes del món, i el món musulmà, que semblava bastant immune a aquest sentiment, ja s’ha contagiat. Pens que el que mou la rebel·lió és el sentiment de profunda injustícia que mou a milers o milions de ciutadans. També pens que té molta força la idea que no es té res que perdre. No són les classes treballadores les que han mogut el col·lectiu 15-M, sinó els joves que ni tenen feina i perspectives de tenir-ne a mig termini.

DAMIA CRESPI:

Bones

El text em sembla dens per ser el primer, però no està malament començar amb força. La idea principal amb la que m’he quedat és que hi ha un conflicte entre Déu i l’inquisidor. Déu ha triat que l’home sigui lliure, encara que això el faci infeliç, mentre que l’inquisidor ha triat llevar la llibertat a l’home. Encara que els mètodes d’extorsió que apliqui l’inquisidor pugin causar certs mals, són petits comparats amb el sofriment que causa el buit de trobar-se abocat al lliure albir.

Aquí no puc evitar establir un paral·lelisme entre el pensament de l’inquisidor i els que senten enyorança dels temps de la dictadura. Cert que hi havia coses que estaven resoltes, però vendríem la nostra llibertat a un preu tan baix? Seríem capaços de cedir els nostres drets a canvi d’un poc més de pa (si és que ens el donen)? Tampoc puc evitar fer una comparança amb la situació actual. És legítim que els treballadors puguin perdre part dels seus drets per afavorir la creació de llocs de feina? Crec que tots aquest són temes que ens toquen de molt a prop i donen per pensar.

Un altre tema que crec que és interessant és el del poder dels ídols. L’inquisidor ens diu que els homes volen que tothom adori els seus ídols i són capaços d’enfrontar-se en guerres per fer prevaler els seus propis valors. Com a paral·lelisme també podríem xerrar de les guerres de religió, que encara funcionen actualment, basta veure el revolt produït per l’alliberament d’un soldat jueu a canvi de més de mil presos palestins (alguns d’ells tacats amb delictes de terrorisme). També podríem parlar del revolt produït, no per motius religiosos sinó nacionalistes, amb la reunió de la conferència de pau a Sant Sebastià. Això són sols exemples d’enfrontaments, que poden dur-se més enllà del que és raonable per raons de pura ideologia.

El final és tan sorprenent com torbador. Enlloc de donar una resposta Jesús calla i li dóna una besada als llavis de l’inquisidor, llavors aquest es dóna compta que si el crema haurà aconseguit tot allò que volia. Aquí, em sembla que Dostoievski apel·la al simbolisme del cristianisme, amb el sacrifici del fill de Déu, és com s’aconsegueix consagrar la seva obra a la Terra. L’inquisidor no s’atreveix a sacrificar Jesús perquè això suposaria completar la seva obra.

De les frases que es diuen al relat em quedaré amb una: “En vez de coartar la libertad humana, le quitaste diques, olvidando sin duda, que a la libertad de elegir entre el bien y el mal, el hombre prefiere la paz, aunque sea la de la muerte”.

Damià